12 may. 2014

Amb amor també es corre...

No sé descriure com em sento, tot comença amb un dolç pessigolleix a l'estòmac, seguit de nervis, ganes de saltar, d'aplaudir, d'estirar els braços i tocar el cel... Ganes de tornar-hi una i una altra vegada.

El córrer m'ha tocat amb la seva vareta màgica i m'ha donat el millor de mi mateixa, emocionant-me i portant-me a conéixer com mai ho havia fet. La passió que sento quan corro per asfalt, per pista, per muntanya, arran de mar és indescriptible! Simplement córrer, sentir les meves cames colpejant el terra, sentir els braços moure's i la respiració rítmica que marca el camí i la satisfacció màxima, el vent, la brisa o el simple formigueix dels meus cabells a la cara produits pel moviment... Corro...

Sempre he corregut, a temporades amb més intensitat que altres, inclús de petita havia fet quelcom d'atletisme, però res a veure amb ara. No tinc paraules per descriure com em sento, com gaudeixo, com se'm dibuixa un somriure inevitable a la cara i com m'emociono sola, corrent.

Un corredor em va dir que la gent tocada per aquesta vareta màgica de córrer, realment són persones diferents, pensen diferent i se'ls veu de lluny, una llum especial els il·lumina la cara... Els ulls els hi brillen d'una manera atípica i la mirada, perduda, profunda, està sotmesa a allò que un dia els va incentivar a calçar-se per primera vegada les bambes. Pura màgia, persones que realment fan màgia i que l'encomanen dolçament als qui el rodejen.

He viscut aquesta màgia tan intensament a la meva pell que només de pensar-hi m'emociono. 
He corregut forta, enèrgica, feliç, despistada, concentrada, cansada, accelerada, descontrolada... 
He corregut en perfecte estat físic, però també lesionada i esgotada. 
He corregut sabent que patiria i per comptes de concentrar-me en la debilitat física, m'he emocionat amb el moment, amb cada passa i amb cada respiració... Quan el cap ha volgut posar seny i frenar-me les cames... Resulta que sempre he triat córrer, seguir endavant: "Mai deixis de córrer Charito..." I quan aquestes paraules ressonen dins meu, no puc fallar, no puc parar i, llavors, és quan apareix la màgia. Molt aprop del teu límit físic apareix un àngel que t'agafa de la mà i t'acompanya, deixes de córrer amb les cames i comences a fer-ho amb el cor, amb la passió i amb l'energia que portem a dins. NO estem bojos per acabar coixos una cursa (o amb qualsevol lesió d'aquelles que fan por, només de nombrar-les), mal els pessi als qui no ens entenen... No estem bojos. En aquell moment no és el cap qui mana, ens mana el cor que sap que ha d'acabar la cursa, córrer o morir, perquè no només és córrer i, això, "corredors" ja sabem de què va. És molt més profund que tot això...  

Suposo que un cop tocada per aquesta màgia, ja no hi ha volta de fulla. No hi ha pas enrera. No m'imagino una vida sense disfrutar de la fusió del paisatge amb mi mateixa, com si al córrer formessis part de tot allò que et rodeja, la ciutat, la muntanya, el mar, els boscos, els rius... 

Tan de bo pugueu entendre lo gran que és córrer per mi. Córrer no és lluitar per baixar temps, per guanyar trofeus, per tenir reconeixement social... Per mi córrer és sentir-me, sentir el que porto a dins, sentir els meus límits i desfer-los, és córrer per lluitar contra els meus dubtes, les meves pors i fer-me més forta, més lliure i més independent que mai. És correr per donar energia, amor, recolzament i passió a aquelles persones que estimem i que ho necessiten. "Corro a estimar!" Perquè l'amor ho pot tot i amb amor també es corre.