5 mar. 2014

LA GRANDESA DE VIURE

Tot  el que he viscut fins ara han sigut una succeció de fets extraordinaris que m’han fet créixer com a persona i ser la dona que sóc avui. No m’empanadeixo de res, ni dels errors, ni de les derrotes, ni dels fracassos… Tot en la seva justa mesura han sigut fets que m’han anat marcant, tranformant i forjant en la Charito que sóc avui.

La meva vida avui és exactament la que vull que sigui, la he construit jo sola amb les meves mans, els meus somnis, les meves l·lusions, la meva paciència, la meva constància i el meu sacrifici. Res ha sigut més dur ni més gratificant que arribar aquí.

Faig balanç i me n’adono que tots aquests anys han sigut experiències que encadenades unes amb altres agafen un sentit únic que em donen l’orgull de ser qui sóc avui. Si us expliqués tot el que he voltat, estimat, amagat, mentit, fet, desfet i tornat a refer… I al final sóc aquí, molt aprop del inici però amb l’evolució de la papallona que surt en ple vol a disfrutar de les seves noves ales. Sóc una papallona que avui és capaç de disfrutar entre els records que la fan sentir amb arrels, però amb anhels de futur i sobretot ganes de seguir mirant al voltant i disfrutar del vol aparentment rutinari al que somet les seves ales dia a dia.

Fa uns mesos vaig decidir deixar de lluitar contra la meva naturalesa i deixar-me dur per la meva energia i força interiors. I el resultat ha sigut estar aquí, davant de l’ordinador, escrivint i llegint alhora aquestes paraules. I, avui, millor que mai sóc capaç de definir-me amb certesa i seguretat i sense pors. Sóc com sóc, Charito en estat pur, feliç i lliure.

Després de perdre-ho tot, de veure’t sense res, perduda, desorientada però amb una certesa interior: saber que aquell era el meu camí. Deixar-ho tot per recuperar-me a mí mateixa. Sé que nigú va entendre res, que vaig fer mal a algunes persones però no podía seguir sumergida en una mentida. Aquella vida no era la meva. No sóc dona de casa, amant de la tranquil·litat, la familia i el caliu d’una llar. Almenys no ho era a la seva manera. Jo sóc com sóc, ni millor, ni pitjor... Disfruto de l’esport que em posa al límit, disfruto de les persones que et donen part del seu do compartint la seva experiència amb mi, disfruto amb un passeig per la platja, disfruto llegint amb un mate o una bona infusió entre les mans, disfruto escoltant música o mirant pelis però no miro la tv. Disfruto d’una mirada sincera als ulls i de les amistats que fan camí amb mi i que em respecten amb carinyo i amor que m’allunyi i torni; igualment que jo respecto que marxin i no tornin més, o ho facin cada dia. Disfruto de la meva independència, de la soledat i del silenci. Disfruto de la meva ment i els seus espais que em donen treva per respirar i relaxar-me. Disfruto plorant quan hi ha coses que m’emocionen, coses que em fan por, coses que em fan mal o coses que em descontrolen i em fan perdre la meva pau interior. En els moments més obscurs ploro, m’enfado i aprenc molt de mi mateixa són moments tan valuosos com aquells moments que em fan somriure. Somric quan arribo a la meta amb una bona marca personal, somric quan algú em regala un somriure o una paraula bonica, somric quan la meva neboda em diu que vol estar amb mi, somric quan rebo missatges d’apoio amb alguna cosa que faig i somric quan la persona que tinc al davant dóna valor a aquelles coses que són importants per mí, em respecta i m’anima a continuar essent jo mateixa. Somric des del lloc més profund del meu ésser quan la vida m’envia senyals que dirigeixen el meu camí cap a allò que sé que serà perquè ho anhelo amb tot l’amor que porto a dins. I avui, aquí i ara somric perquè llegeixes això i, en el fons, ho entens i tu també somrius amb mi.

I la vida és així, et dóna, et treu, et regala i et posa amb deute amb tu mateix, des del anhel més profund del teu cor i la teva ànima. La vida t’essenya allò que necessites aprendre i et posa al teu camí la gent pertinent que et farà arribar abans a apendre la lliçó. I si no l’aprens a la primera, tornarà, tantes vegades com faci falta a ensenyar-te allò que tanta por et fa fins que al final ho acceptis, ho valoris i ho facis teu. Després, com per art de màgia, desapareix. I així funciona, ens agradi o no, la vida té les seves singularitats i les seves “cassualitats” mai cassuals per empènye’t cap al teu camí. I el teu camí és i serà sempre allò que et mani el teu cor. Ningú mai podrà dir-te com arribar-hi, la clau sempre la tenim nosaltres, als nostres cors. Sóna a tòpic, però la vida m’ha ensenyat que així és aquí, ara i sempre.

I com saps si allò que sents és real o és cosa del teu cap? Us ensenyaré el meu truc. Quan alguna cosa em surt del cor, literalment ho sembla que surti. El teu cos s’accelerà, el cor, la respiració i comences a tremolar... A vegades, simplement, una llàgrima humiteja la teva galta fent un recorregut inevitable i vertaderament sincer, expressant allò que el teu cap no és capaç de fer. I no saps per què però una certesa exuberant s’apodera de tu i saps, del cert, que aquell és el teu camí. I el teu camí és teu, ara i sempre, l’agafis o no sempre tornarà, d’alguna manera o altra, tornarà a aparèixer en la teva vida amb altres formes i amb altres cares però en essència serà de nou el teu camí, reclamant-te. Tu tries si ara és el moment o no, però estarà allà esperant-te.


La vida, a vegades massa difícil, a vegades massa complicada, però sempre tan nostra, tan el resultat del que hem anat sembrant... I només puc dir que hem sento humilment feliç i encantada de formar-ne part gaudint de cada un dels dies que em regala amb la mateixa il·lusió d’un nen quan obre un regal. Desitjaria que tots poguessiu entendre-ho i sentir-ho des de la vostra puresa interior i que irradieu amb aquesta certesa tan pura tot el vostre entorn perquè ells també ho sentissin i així, encomanar-nos uns als altres... ¡Qué gran seria que tothom fos tan conscient de la grandesa de viure!