11 ago. 2014

FA DOS LLUNES



Fa dos llunes...

                    ...vaig decidir obrir la meva ment, la meva llar i el meu cor. 

Et vaig fer partícep dels meus neguits, de les meves pors i vas anar superant amb mi cada obstacle, petits, grans, insignificants, importants… Vas començar a ser important per mi, a fer-te un raconet especial dins el meu cor i dins la meva vida… Ni tu ni jo volíem, ni tu ni jo ho esperàvem, però ambdos anhelàvem viure el que ara vivim. Et donaria mil gràcies per tot el que fas, el que em dones, el que em regales, gràcies per tot l’amor que desprens i tot l’amor que m’acarona cada dia que passo al teu costat, però sé que les relacions amb els demés no són més que un mirall de la relació amb nosaltres mateixos. Així que d’alguna manera trobar-te a sigut gràcies a trobar-me i que tu m’hagis trobat ha sigut gràcies a que tu mateix t’has trobat. Així que dóno gràcies a tot el que hem experimentat, als mals moments, als bons, als procesos que hem viscut, que hem patit i als actuals perquè tot plegat m’acosta dia a dia més a tu. Tot ha estat un pla perfecte per trobar-me i trobar-te, aquí i ara. I res més importa.


Tot és ara i, per mi, ara, nosaltres ho som tot.



Fa 2 llunes, tal i com deien els antics, quan no hi havia cap altra manera de calcular el temps. 
Fa 2 llunes que et conec com poques persones ho han fet, des del cor. 
Fa 2 llunes que em sento més lliure que mai, més forta i amb més ganes de seguir sent el que sóc.
Fa 2 llunes que entenc moltes coses, des de que he decidit ser jo mateixa tot ha canviat. I malgrat que hi ha  procesos que encara no finalitzen i ressonen a dins nostre… Sé que tot té el seu per què. I tu també ho saps.
Fa 2 llunes que ho saps tot de mi, tot i que et sorprenc dia a dia.
Fa 2 llunes que cada dia que passa és millor que l'altre
Fa 2 llunes que miran-te als ulls sóc feliç...

Fa 2 llunes, 2 llunes, 2... I les que vinguin... Sumem llunes amor!

Gràcies!

5 ago. 2014

ABEL, s'escriu amb "A" d'àngel.

ABEL, s'escriu amb "A" d'àngel. 

Et falten les ales de plomes malgrat en tens unes de més especials, les teves cames. Et porten allà on la teva ànima desitja, allà on els teus somnis es fan realitat i on la llibertat regna, sense repressió. Et donen la llibertat que sempre has anel·lat i que avui, per fi, tens.
Per mi, has sigut com un àngel caigut del cel, que m'ha acollit amb amor entre els braços i m'ha mimat i cuidat més del que mai havia fet ningú per mi abans, ni jo mateixa. Sempre desinteressadament, sense demanar res a canvi i això és el que, sense cap mena de dubte, et fa més gran.
Vas aparèixer a la meva vida entre bromes i riures, vas aparèixer per ajudar-me, per recolzar-me, per incentivar-me a ser jo, més jo que mai. Vas començar a estimar-me d'una forma tan pura i sincera, com mai ningú ho havia fet mai i vas creure en mi. Has cregut en mi sempre, de manera ferma, sense dubtar i això m'ha donat tota la força. M'he sentit més forta que mai al teu costat, creient-me així que podia amb tot.
I gràcies a tu ho he fet, he trencat pors, he superat límits i m'he arriscat quan pensava que defalliria... I sempre he tingut els finals més dolços i t'he pogut mirar a la cara, somrient, cansada però feliç. Sense tu la meva vida no seria com és, ni aquest meravellós equip de bogeries i riures, mai mai mai hagués donat els meravellosos fruits que ens dóna dia a dia. 
Ets molt important a la meva vida, Abel, ets més que un àngel, més que un amic, que un germà, ets una part de mi, i et dono les gràcies per haver-me trobat a mig camí entre l'asfalt i la pista... Et dono les gràcies per fer-me córrer lliure per la muntanya, la meva futura casa i el meu destí final... Sols o acompanyats, aquest és el nostre camí, Abel, n'estic convençuda i mentre et tingui a prop apendré de tot el que em regales i disfrutaré d'aquesta meravellosa etapa que ens ha regalat la vida.
Gràcies per ser un gran company de viatge, de vida i d'aventures... Ja saps #TTT sempre!


29 jun. 2014

No ha estat Ulldeter...

No, no és Ulldeter, una trail de 30 km amb 2400 + amb un recorregut ple de sorpreses i duresa a la que ja ens té acostumats els grans de Klassmark... No és Vallter, ni Bastiments, ni tan sols el Puigmal...

Foto: Oriol Batista


No ha estat una inscripció gratuïta, atzarosa i a l'alçada de les meves bogeries la que ha canviat la meva vida per complert.

No han estat els entrenos a Sant Miquel, ni Puig d'Arques, ni les sèries a Sant Feliu, ni els Kms verticals, ni tampoc els tallafocs... No han sigut els caps de setmana al Puigmal, ni Noucreus, ni Núria, ni el Pic de l'Infern...

La meva vida l'heu canviat vosaltres, amb els vostres somriures, la vostra màgia, les vostres ganes de ser cada dia millors persones, encomanant d'amor tot el vostre voltant.

Han estat les postes de sol a Sant Miquel, a Puig d'Arques, a Fontalba, a Sant Feliu, les sortides amb dorsal VIP, les escapades nocturnes amb frontal, les sortides de sol en les matinals, les estrelles a Vallter, les confessions entre riures i llàgrimes, infusions, cafès sense sucre i llet de soja. Han estat les vostres mirades sinceres, el vostre positivisme i la vostra vitalitat.
Han estat les xerrades fins les tantes, els secrets a cau d'orella, els entrepans d'oli, formatge i mel, les amanides màgiques i els termos de mate.

M'heu fet créixer, m'heu fet sentir que val la pena seguir aquest camí, defensant qui sóc i com sóc, sense tenir en compte el que els demés opinin de mi. El que m'importa de debó és sentir el que sento quan us tinc a prop.

M'heu fet adonar, per si no n'estava del tot segura, allò que és important per mi en aquesta vida, allò pel que realment val la pena lluitar: l'amor, la llibertat i el córrer.

He après molt, moltíssim en aquest temps de trobades inesperades que s'han convertit en caps de setmana plens de màgia i alegria.

Ulldeter és el començament de tota una pila de Kms que encara ens queden per fer junts.

Gràcies per fer-me sentir especial. Gràcies per deixar-me entrar a la vostra vida. Gràcies per entrar a la meva. Gràcies per tot, nois. Sense vosaltres mai hagués acabat Ulldeter en 5h 38' amb 2 butllofes impressionants als peus... Sense vosaltres mai hagués entrat a meta saltant, cridant i celebrant que això és només el principi de molts moments que ens queden per compartir.

Córrer té més sentit que mai ara que sé que "els millors corredors no deixen petjada", no a la terra però sí al meu cor...

Gas aquí nois, correm junts, aquí, ara i sempre!

12 may. 2014

Amb amor també es corre...

No sé descriure com em sento, tot comença amb un dolç pessigolleix a l'estòmac, seguit de nervis, ganes de saltar, d'aplaudir, d'estirar els braços i tocar el cel... Ganes de tornar-hi una i una altra vegada.

El córrer m'ha tocat amb la seva vareta màgica i m'ha donat el millor de mi mateixa, emocionant-me i portant-me a conéixer com mai ho havia fet. La passió que sento quan corro per asfalt, per pista, per muntanya, arran de mar és indescriptible! Simplement córrer, sentir les meves cames colpejant el terra, sentir els braços moure's i la respiració rítmica que marca el camí i la satisfacció màxima, el vent, la brisa o el simple formigueix dels meus cabells a la cara produits pel moviment... Corro...

Sempre he corregut, a temporades amb més intensitat que altres, inclús de petita havia fet quelcom d'atletisme, però res a veure amb ara. No tinc paraules per descriure com em sento, com gaudeixo, com se'm dibuixa un somriure inevitable a la cara i com m'emociono sola, corrent.

Un corredor em va dir que la gent tocada per aquesta vareta màgica de córrer, realment són persones diferents, pensen diferent i se'ls veu de lluny, una llum especial els il·lumina la cara... Els ulls els hi brillen d'una manera atípica i la mirada, perduda, profunda, està sotmesa a allò que un dia els va incentivar a calçar-se per primera vegada les bambes. Pura màgia, persones que realment fan màgia i que l'encomanen dolçament als qui el rodejen.

He viscut aquesta màgia tan intensament a la meva pell que només de pensar-hi m'emociono. 
He corregut forta, enèrgica, feliç, despistada, concentrada, cansada, accelerada, descontrolada... 
He corregut en perfecte estat físic, però també lesionada i esgotada. 
He corregut sabent que patiria i per comptes de concentrar-me en la debilitat física, m'he emocionat amb el moment, amb cada passa i amb cada respiració... Quan el cap ha volgut posar seny i frenar-me les cames... Resulta que sempre he triat córrer, seguir endavant: "Mai deixis de córrer Charito..." I quan aquestes paraules ressonen dins meu, no puc fallar, no puc parar i, llavors, és quan apareix la màgia. Molt aprop del teu límit físic apareix un àngel que t'agafa de la mà i t'acompanya, deixes de córrer amb les cames i comences a fer-ho amb el cor, amb la passió i amb l'energia que portem a dins. NO estem bojos per acabar coixos una cursa (o amb qualsevol lesió d'aquelles que fan por, només de nombrar-les), mal els pessi als qui no ens entenen... No estem bojos. En aquell moment no és el cap qui mana, ens mana el cor que sap que ha d'acabar la cursa, córrer o morir, perquè no només és córrer i, això, "corredors" ja sabem de què va. És molt més profund que tot això...  

Suposo que un cop tocada per aquesta màgia, ja no hi ha volta de fulla. No hi ha pas enrera. No m'imagino una vida sense disfrutar de la fusió del paisatge amb mi mateixa, com si al córrer formessis part de tot allò que et rodeja, la ciutat, la muntanya, el mar, els boscos, els rius... 

Tan de bo pugueu entendre lo gran que és córrer per mi. Córrer no és lluitar per baixar temps, per guanyar trofeus, per tenir reconeixement social... Per mi córrer és sentir-me, sentir el que porto a dins, sentir els meus límits i desfer-los, és córrer per lluitar contra els meus dubtes, les meves pors i fer-me més forta, més lliure i més independent que mai. És correr per donar energia, amor, recolzament i passió a aquelles persones que estimem i que ho necessiten. "Corro a estimar!" Perquè l'amor ho pot tot i amb amor també es corre.











22 abr. 2014

Per Sant Jordi jo mato el drac...

Demà és Sant Jordi, diada dels enamorats a Catalunya. Demà... 
Demà trobaré a faltar un somriure que em desperti impacient amb una rosa, preciosa a les mans... Trobaré a faltar algú que em recordi que m'estima, especialment demà. 
Demà no mataran dracs per mi, ni em donaran roses d'amor com a senyal de joia, agraïment i lleialtat. Demà ningú sospirarà nerviós esperant que m'agradi el detall més romàntic del món que es fa en aquest dia especial, d'enamorats... 
Demà no serà el nostre aniversari mai més. 
Demà serà Sant Jordi, sense tu, sense nosaltres; però amb mi.

Demà seré jo, qui em desperti somrient entre els llançols recordant-me quant m'estimo, quant em necessito i qué feliç sóc estan amb mi mateixa, de la forma més pura i sincera.  
Demà somriure mirant la vida que he construit per mi, amb les meves mans. 
Demà continuaré matant els meus propis dracs com faig a diari des de que vaig decidir enfrontar-me a ells i ser feliç. 
Demà somriuré per veure't radiant, Girona.

Demà us felicitaré Jordis i Jordines, i somriuré feliç quan vegi interncanviar roses...
Demà seré jo com sempre, més feliç i més enamorada dels que estimo i m'estimen...
Demà serà com avui i ara...

Demà... Feliç diada!

5 mar. 2014

LA GRANDESA DE VIURE

Tot  el que he viscut fins ara han sigut una succeció de fets extraordinaris que m’han fet créixer com a persona i ser la dona que sóc avui. No m’empanadeixo de res, ni dels errors, ni de les derrotes, ni dels fracassos… Tot en la seva justa mesura han sigut fets que m’han anat marcant, tranformant i forjant en la Charito que sóc avui.

La meva vida avui és exactament la que vull que sigui, la he construit jo sola amb les meves mans, els meus somnis, les meves l·lusions, la meva paciència, la meva constància i el meu sacrifici. Res ha sigut més dur ni més gratificant que arribar aquí.

Faig balanç i me n’adono que tots aquests anys han sigut experiències que encadenades unes amb altres agafen un sentit únic que em donen l’orgull de ser qui sóc avui. Si us expliqués tot el que he voltat, estimat, amagat, mentit, fet, desfet i tornat a refer… I al final sóc aquí, molt aprop del inici però amb l’evolució de la papallona que surt en ple vol a disfrutar de les seves noves ales. Sóc una papallona que avui és capaç de disfrutar entre els records que la fan sentir amb arrels, però amb anhels de futur i sobretot ganes de seguir mirant al voltant i disfrutar del vol aparentment rutinari al que somet les seves ales dia a dia.

Fa uns mesos vaig decidir deixar de lluitar contra la meva naturalesa i deixar-me dur per la meva energia i força interiors. I el resultat ha sigut estar aquí, davant de l’ordinador, escrivint i llegint alhora aquestes paraules. I, avui, millor que mai sóc capaç de definir-me amb certesa i seguretat i sense pors. Sóc com sóc, Charito en estat pur, feliç i lliure.

Després de perdre-ho tot, de veure’t sense res, perduda, desorientada però amb una certesa interior: saber que aquell era el meu camí. Deixar-ho tot per recuperar-me a mí mateixa. Sé que nigú va entendre res, que vaig fer mal a algunes persones però no podía seguir sumergida en una mentida. Aquella vida no era la meva. No sóc dona de casa, amant de la tranquil·litat, la familia i el caliu d’una llar. Almenys no ho era a la seva manera. Jo sóc com sóc, ni millor, ni pitjor... Disfruto de l’esport que em posa al límit, disfruto de les persones que et donen part del seu do compartint la seva experiència amb mi, disfruto amb un passeig per la platja, disfruto llegint amb un mate o una bona infusió entre les mans, disfruto escoltant música o mirant pelis però no miro la tv. Disfruto d’una mirada sincera als ulls i de les amistats que fan camí amb mi i que em respecten amb carinyo i amor que m’allunyi i torni; igualment que jo respecto que marxin i no tornin més, o ho facin cada dia. Disfruto de la meva independència, de la soledat i del silenci. Disfruto de la meva ment i els seus espais que em donen treva per respirar i relaxar-me. Disfruto plorant quan hi ha coses que m’emocionen, coses que em fan por, coses que em fan mal o coses que em descontrolen i em fan perdre la meva pau interior. En els moments més obscurs ploro, m’enfado i aprenc molt de mi mateixa són moments tan valuosos com aquells moments que em fan somriure. Somric quan arribo a la meta amb una bona marca personal, somric quan algú em regala un somriure o una paraula bonica, somric quan la meva neboda em diu que vol estar amb mi, somric quan rebo missatges d’apoio amb alguna cosa que faig i somric quan la persona que tinc al davant dóna valor a aquelles coses que són importants per mí, em respecta i m’anima a continuar essent jo mateixa. Somric des del lloc més profund del meu ésser quan la vida m’envia senyals que dirigeixen el meu camí cap a allò que sé que serà perquè ho anhelo amb tot l’amor que porto a dins. I avui, aquí i ara somric perquè llegeixes això i, en el fons, ho entens i tu també somrius amb mi.

I la vida és així, et dóna, et treu, et regala i et posa amb deute amb tu mateix, des del anhel més profund del teu cor i la teva ànima. La vida t’essenya allò que necessites aprendre i et posa al teu camí la gent pertinent que et farà arribar abans a apendre la lliçó. I si no l’aprens a la primera, tornarà, tantes vegades com faci falta a ensenyar-te allò que tanta por et fa fins que al final ho acceptis, ho valoris i ho facis teu. Després, com per art de màgia, desapareix. I així funciona, ens agradi o no, la vida té les seves singularitats i les seves “cassualitats” mai cassuals per empènye’t cap al teu camí. I el teu camí és i serà sempre allò que et mani el teu cor. Ningú mai podrà dir-te com arribar-hi, la clau sempre la tenim nosaltres, als nostres cors. Sóna a tòpic, però la vida m’ha ensenyat que així és aquí, ara i sempre.

I com saps si allò que sents és real o és cosa del teu cap? Us ensenyaré el meu truc. Quan alguna cosa em surt del cor, literalment ho sembla que surti. El teu cos s’accelerà, el cor, la respiració i comences a tremolar... A vegades, simplement, una llàgrima humiteja la teva galta fent un recorregut inevitable i vertaderament sincer, expressant allò que el teu cap no és capaç de fer. I no saps per què però una certesa exuberant s’apodera de tu i saps, del cert, que aquell és el teu camí. I el teu camí és teu, ara i sempre, l’agafis o no sempre tornarà, d’alguna manera o altra, tornarà a aparèixer en la teva vida amb altres formes i amb altres cares però en essència serà de nou el teu camí, reclamant-te. Tu tries si ara és el moment o no, però estarà allà esperant-te.


La vida, a vegades massa difícil, a vegades massa complicada, però sempre tan nostra, tan el resultat del que hem anat sembrant... I només puc dir que hem sento humilment feliç i encantada de formar-ne part gaudint de cada un dels dies que em regala amb la mateixa il·lusió d’un nen quan obre un regal. Desitjaria que tots poguessiu entendre-ho i sentir-ho des de la vostra puresa interior i que irradieu amb aquesta certesa tan pura tot el vostre entorn perquè ells també ho sentissin i així, encomanar-nos uns als altres... ¡Qué gran seria que tothom fos tan conscient de la grandesa de viure!

5 feb. 2014

Yo sonrío a la vida y ella, a veces, me devuelve la sonrisa

Me hace mucha gracia cuando me dicen que estoy bien, que se me vee bien y que estoy en una etapa muy feliz de mi vida.

-¿Qué sabéis?- me pregunto.

Emitís juicios basandos en lo que véis, escucháis, lo que os cuentan o lo que os cuento. Sonrío, sí, sonrío porque la vida se lo merece; porque estar aquí ahora es un regalo y hay que disfrutarlo cada minuto como si fuera único.

No tengo un objetivo concreto en mi vida. No quiero ser más ni menos que nada. Sólo quiero ser yo. Estoy probando ser yo en las facetas más amplias de mi vida. Aunque con algunas personas sólo comparto una parte, hay algo muy profundo naciendo en mí y expresándose día a día.

No voy a contaros mis penas, porque son mías, porque son penas y prefiero compartir alegrías. Porque me veais sonreír no es que mi vida sea de ensueño... Es porque he decidido sonreír a la vida venga lo que venga y sacar el máximo partido a todo cuando me sucede a mí y a mi alrededor.

A veces lloro, sí... A veces echo de menos situaciones, personas y momentos que ya no volverán a mí; pero cuando sucede eso, simplemente me escucho e intento descubrir qué es lo que realmente me duele, que es lo que realmente me hace falta de todo lo que echo de menos... Y descubro que no hay nada que eche de menos, que todo lo que necesito está en mí y que el secreto para ser feliz es aceptar lo que uno es, aceptar como se nos presentan las cosas y, nos gusten o no, disfrutarlas (y aprender).

No estoy en el mejor momento de mi vida, pero yo hago que lo sea, me esfuerzo cada día por sonreír, por disfrutar, por demostrar a los demás que la vida es una sonrisa en la boca y una mano que te ayuda a seguir adelante, unas palabras de aliento que te demuestran que eres importante y único. Me esfuerzo a sonreír porque sé que un día, la vida te devuelve la sonrisa y cuando la vida te sonríe es como si amaneciera en tu habitación...

Sonreír es una opción que se aprende y se contagia... ¡Sonríe conmigo!

25 ene. 2014

Per què corro?





Per què corro?


Corro perquè un dia vaig descobrir que em feia sentir especial. Em posava les bambes, la música i rodava al ritme que el meu cos em permetia. Aquells moments eren només per mi, no tenia problemes, érem jo i els meus pensaments... 

Corro perquè un dia em vaig mirar al mirall i no m'agradava el que veia, m'havia relaxa't i el meu cos estava embutit entre les poques ganes de fer res i la mandra absoluta.

Corro perquè un dia algú em va dir que estava sonada per aixecar-me aviat al matí a fer-ho, per anar-hi un dia de pluja, per fer pujades, per fer més de 8Km... Semblava que només per voler córrer ja estava "loca".

Corro perquè quan corro em sento lliure, em sento feliç i em sento amb la direcció i la força de decidir aquí i ara.

Corro perquè al calçar-me les bambes se'm dibuixa un somriure a la cara.

Corro, corro, corro... Només corro per mi, pel que sento quan ho faig i per la satisfacció de compartir-ho amb els que també els apassiona aquest estil de vida. Sóc runner per convicció, de sentiment i d'ideologia... Sento cada pasa, cada respiració, cada estossec, cada gota de suor, cada batec del meu cor com si fossin els primers...

Corro perquè els problemes marxen, es fan petits i les solucions; de cop, apareixen a la teva vida com petites perles precioses... Corro perquè no fer-ho és de bojos...

Corro, corro, corro... I cada pasa és un nou repte, una nova meta, un nou orgull, una nova victòria i una nova manera de seguir-me coneixent, seguir-me descobrint i posar-me al límit, descobrint-me.

Corro perquè corro corro corroooo...

23 ene. 2014

Carta de despedida a mi mente: ¡Te dejo!

Querida mente, ¡Te dejo!

Lo sé, estoy siendo muy directa y muy drástica pero ya no puedo más. No aguanto más tus maltratos diarios y tus malas maneras constantes para conmigo. Se trata de ti o de mí y, por fin, después de más de 20 años tengo el valor de decirte que ya no te quiero conmigo. No voy a compartir contigo nada más que lo razonable, lo lógico y el sentido común. El resto, voy a dejarlo en manos de mi corazón. 

Tú eres la estructura que me da coherencia pero no eres nadie para elegir por mí, ni para engañarme, ni manipularme ni decirme como sentirme en cada momento. Ya me has fastidiado bastante haciéndome creer que el mundo estaba en mi contra, que no soy lo bastante buena para nada ni para nadie y que no puedo llegar.

¡Basta! Basta de hacerme sentir pequeña y de jugar a mover los hilos de mi vida. A partir de ahora voy a decidir con el corazón porque por lo menos, hará que mi vida sea; si no perfecta; sí auténtica y feliz.
Siento mucho usar una carta para despedirme de ti pero es la única forma que sé y que me asegura que tendrás constancia para siempre de mis palabras. Si alguna vez decides ser buena, valorarme más y mejor siempre podremos ser amigas. 

El tiempo lo cura todo, dicen... Fuiste mi maestra y por ello te doy las gracias que ahora toca descansar, recapitular y seguir mi vida. Ahora es momento de descubrir todo lo que soy capaz de hacer sin ti. No va a ser poca cosa porque me siento más viva que nunca, más enérgica, capaz y feliz... Y esos sentimientos, esas emociones me ayudan a creer en mí y en la fuerza interior que me guía.

14 ene. 2014

Deixar de somiar-te...



Explica'm com deixar de somiar-te totes les nits: sentint la teva olor, el teu calor, l'olor de la teva pell, el teu somriure, els teus ulls... Deixar de somiar com m'agafes entre els teus braços i m'acarones amb les teves mans... Deixar de somiar que em toques, que no marxes i que et quedes amb mi... Deixar de sentir com m'agafes la mà fort per avisar-me que caminaràs al meu costat sempre.

Però, sobretot, explica'm com deixar de pensar-te cada dia... Deixar de veure la teva mirada seguint cadascun dels meus pasos... Deixar de sentir la teva presència a cada cantonada per girar-me i veure que no hi ets...

Explica'm com deixar de sentir això que sento per tu avui i ara. Potser les teves paraules em convencen i et borro permanentment de dins meu.

O, simplement deixa'm que somii cada dia que arribarà un dia que deixaré de somiar-te perquè seràs una realitat. Sigui com sigui, és meravellós tenir-te a dins meu i desitjar-te d'amagat. Les meves nits són molt més dolces quan visites els meus somnis.

9 ene. 2014

Em reconec, m'accepto aquí i ara.

Només vull relaxar la ment, deixar d'escoltar-la, deixar-la en l'oblit i poder ser jo. A vegades se m'oblida ser jo i em deixo portar per les energies, les pors i el dia a dia de tot el que em rodeja. M'oblido de que jo no sóc el que era i de que jo no estic feta per ser mediocrament feliç.

Per mi la felicitat és quan visc des de l'amor, la plenitud i la honestedat més pura de la meva ànima. Sóc feliç quan ballo, beso, parlo, abraço i estimo des del cor sense imposicions ni pors. Sóc feliç quan em respecto i trio amb amor les persones que m'acompanyaran aquí i ara a fer el meu camí. Sóc feliç quan em miro al mirall i em reconec amb les alegries i les neures.

I et reconec Charo, Charito...

Reconec la teva bellesa interior, la teva visió positiva de la vida, el teu amor pur i incondicional, la teva lleialtat i les teves pors, les teves inseguretats...

Reconec cada llàgrima: de dolor, d'emoció, de ràbia, d'impotència, de desesperació, de desconsol..

Reconec cada somriure: d'alegría, d'amor, de verganoya, de silenci, de benestar, de goig, de satisfacció, d'orgull, de nervis...

I amb cada una de les teves emocions disfruto dia a dia, entenent-les, gaudint-les i compartint-les amb mi mateixa en solitud...

Avui i ara em reconec, i  no necessito cap més reconeixement que el de la meva mirada fixa en els meus ulls al mirall acompanyada del bell somriure que em caracteritza...