24 jul 2012

Incendi a La Jonquera

Portem 3 dies cremant. Avui ja tot torna a la normalitat, tot no, mai més serà normal La Jonquera. Mai al ulls de qui vivim aquí. Sóc empordanesa d'adopció, des de fa uns mesos. Aquí m'hi he sentit com a casa des del primer moment i, per aquest motiu, he instaurat aquí casa meva.
Avui anava a treballar i no he pogut deixar de plorar al veure que el foc ha sucarrimat fins al darrer arbre. No hi ha verd, tot és fosc, negre i trist. No hi ha plantes, només cadàvers d'arbres que han patit fins a calcinar-se. No hi ha vida, el foc ha deixat el paisatge més dessolador que mai hem vist els catalans a l'Empordà. Hem sigut molts els que hem plorat avui de impotència i ràbia. El foc, el vent, la poca humitat i la deixadesa humana han precipitat que aquest desastre no sembli tenir mai fi.
Em sento trista i no tinc paraules suficients per descriure què sentim des de l'Empordà.
Els nostres ànims han sofert la patacada més gran aquest estiu. La verdor era el que ens quedava per passejar, per alegrar-nos la vista entre hores i per resguardar-nos de la calor sofocant de la frontera, entre sofocs de cendra, asfalt i tramuntana.
No necessitem res, només la força per seguir endavant, per entendre el desastre i per veure més enllà d'aquest cementiri vivent...

Paissatge dessolador...


Perquè avui... Tots som empordanesos, catalans i amants de la natura i els animals. Avui tots lliutem per parar aquest desastre; tots som policies, mossos, bombers, voluntaris i damnificats per la catàstrofe. Avui tots som arbres, plantes i animals salvatges... Avui tots som un, com ho forem sempre... Ànims Empordà! T'estimem...

No hay comentarios:

Publicar un comentario