7 nov. 2011

Tristesa


Sense saber per què arriba un dia que et sents sense forces i t’asseus abatuda davant de la teva vida. Amagues la cara entre les cames que arronsades ofereixen suport als teus braços per acabar de protegir el que resta del teu rostre malmès.
Rumies què ha passat a la teva vida per sentir tant de dolor i frustració. Malgrat que reconeixes perfectament el sentiment que et cou per dins; ignores per complet la seva arrel. I sense saber com dones la culpa de tot al món, al teu entorn i a la teva mala sort.
Els sentiments et flueixen per dins de forma desconsolada, quasi et deixen sense respiració i t’impedeixen veure cap tipus de llum. Les teves emocions s’intensifiquen, s’ennegreixen i transformen el teu esperit en un rodamón que deambula desorientat pel paradís de les ànimes.
Tu ja no ets tu. Deixes de sentir-te forta, deixes de valorar-te, d’estimar-te i t’amagues en els petits instants que t’aporten el plaer més senzill i intens. Trobes la teva salvació en les substàncies prohibides, en els obscurs amants plens d’amor fals i les mentides. Entres en un món fosc i penetrant que acabar per malmetre la teva ànima.
Mires dins teu, tot és negre.
Un dia intentes sortir-ne però descobreixes que el teu reflex en el mirall ja no hi és. Has perdut la teva essència i el teu color. Sents una buidor tan profunda que et podreix per dins. No creus que hi hagi res que valgui la pena en la teva vida per lluitar-la. Ningú plorarà la teva marxa, ni enyorarà la teva pell. Ningú t’estima perquè un dia vas decidir deixar de fer-ho tu.
Et trobes davant del teu destí: un somni etern.
Arreveure amiga.