18 oct. 2011

Tornar a la vida

No puc moure'm, estic estirada i el cos no em respon. Veig cares familiars que em miren entre esperançats i apenats. No sóc massa conscient d'on sóc però recordo que m'han operat fa escasses hores (o això m'assembla). Intento pensar però la son induida pels medicaments m'obliguen a desconectar de la realitat i a fugir del dolor físic que invaeix el meu cos.
Obro els ulls, ma mare descansa al meu costat, el meu pare em mira i em somriu, però els ulls em pesen i continuo sumergida en el món dels somnis. Uns somnis reals, recoberts de paranoia, al·lucinacions i molta por.
L'infermera em parla amb una veu dolça i poc a poc em desperto. Sóc presonera de mil tubs que m'envolten i em perforen l'ànima. No puc parlar perquè un dels tubs m'obstaculitza la boca, no puc mourem perquè les forces em fan figa. Em sento dèbil, abatuda però dins meu hi ha quelcom que té ganes de viure, cridar i ser lliure. Com puc, miro als meus pares i somric. Són allà, em fan costat i tot i la mala cara que fan, plena de cansanci, em transmeten amor, pau i força. Tenint-los al costat no hi ha res que freni les ganes de viure. En uns dies començo a moure els braços i les cames, començo a sentir sed a la gola i el cos em regala noves sensacions. Masses dies parat, massa repòs, ara comença la meva lluita personal.
15 dies a un llit, escoltant el meu cos defectuós, escoltant el meu cor esperançador i lluitant internament entre la meva força, les meves ganes d'estar bé i l'estat real del meu físic, que no respon com voldria.
Voldria aixecar-me del llit, posar-me les sabates i arrencar a córrer. Voldria anar a casa, amagar-me del dolor i dels dies avorrits que m'esperaven, aprenent de nou a fer anar el meu cos.
Vaig entendre moltes coses durant aquells dies de retirada espiritual forçada. Vaig entendre el que per mi era realment important. Vaig entendre que al llarg de la meva vida m'havia preocupat sempre per coses que, en realitat, no eren significants com creia. Vaig entendre per moments que era afortunada de viure aquells moments perquè era la forma que tenia l'Univers de premiar-me per tot el que havia aconseguit païr aquest any. M'havia regalat el que poques persones han pogut viure, m'han regalat la vida, la valoro molt més del que mai m'havia imaginat que faria. Valoro el meu entorn i sobretot la meva família. Ells han hagut de fer una parada en les seves vides per mi, han hagut de donar-me part de la seva energia, amor i força per fer que avui pugui estar asseguda al sofà escribint aquestes línies. Sense ells jo no seria aquí, sense ells el camí hagués estat més dur que mai. Sense ells jo no tindria la força que tinc. Els estimo perquè entre tots ells m'han tornat la vida. Però no oblido les amigues i els amics que han estat pendents de mí: els que m'heu vingut a veure, els que m'heu trucat i m'heu transmés tot el vostre amor. M'heu fet reviure amb les vostres paraules i els vostres somriures. M'heu donat part de la vostra força i energia, quan les forces m'han fallat, m'heu fet somriure, m'heu donat ganes d'agafar-me més fort que mai per seguir pujant. I aquí sóc. Feliç. Prometo no sentir-me mai més trista, ni sola perquè no ho sóc, en realitat, no m'hi sento perquè us tinc a tots vosaltres que sou la meva més preuada recompensa.
Ara sí que no m'importa el que vingui, tinc molt clar que el meu camí sempre està al vostre costat.
I seguir caminant, mirant endavant, retornant a l'Univers tot l'amor que m'heu enviat i les forces i les ganes de seguir endavant.